Dramatúrgia Catalana Contemporània

La Base de Dades de Dramatúrgia Catalana Contemporània (DCC) és un projecte elaborat per l'Institut del Teatre amb el suport de la Societat General d'Autors i Editors i l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.

La DCC recull informació detallada sobre obres dramàtiques escrites en català, independentment del lloc on hagin estat escrites o de la nacionalitat dels seus autors.
La DCC fitxa dramaturgs que hagin publicat o estrenat (en l'àmbit professional), com a mínim, una obra dramàtica escrita en llengua catalana des dels anys 70 fins l'actualitat (aquesta referència cronològica pot variar). Un cop incorporat l'autor, es fitxarà també la resta de la seva producció dramàtica, al marge de la llengua en què hagi estat escrita.
La informació que recull la DCC fa referència especialment a l'obra i al seu contingut (resum, paraules clau, nombre de personatges, espais, etc.). En cas d'edició o d'estrena, s'inclouen també les dades pertinents. Quan l'autor dona el seu permís, la DCC ofereix un accés directe als textos.
No cal dir que la DCC és un projecte amb continuïtat i en construcció permanent (i en conseqüència, incomplet per definició). En aquest sentit, la plataforma té com a objectiu l'actualització permanent de les dades.

O navega alfàbeticament per:

Autors

Títols

Paraules clau

Data de publicació

Número de personatges

Enviaments recents

Obra

Libera Me (Acte sacramental d'una dona maltractada)

(2016) Vizcarro, Núria

Una dona víctima de maltractaments per part del seu home relata la seva experiència des de l’inici de la relació. Explica com es van conèixer en un concert de música clàssica i com va pensar que seria una relació per a tota la vida, però, a poc a poc, aquella relació es va convertir en un infern. Primer, l’home va començar a prohibir-li veure les seves amigues, ja que no aprovava el seu estil de vida, i l’obligava a relacionar-se només amb membres de la seva pròpia família. A aquests mecanismes de control s’hi van sumar els comentaris sobre el físic i el seu nivell intel·lectual, així com un menyspreu cap als seus gustos, aficions i ideals. Finalment, el maltractament es va convertir en físic, amb pallisses i abusos sexuals. La dona explica també com ha intentat fugir-ne més d’una vegada sense aconseguir-ho.

Obra

Porta'ls llet als veïns

(2016-04) Vizcarro, Núria

Dues germanes reben un grup de visitants a la seva vaqueria per ensenyar-los com es munyen les vaques i com és la seva feina. La germana petita, però, adverteix els visitants que a la casa del costat hi viuen uns veïns perillosos d’una mida enorme i que, a les nits, fan sorolls inimaginables, com si dins de casa seva s’hi desencadenessin tempestes i vents huracanats. La germana gran, en canvi, explica als visitants que ella va cada matí a la casa del costat i que només hi viu un home vell, molt menut i inofensiu. Cansada que la seva germana no la cregui, la més jove decideix entrar a la casa del veí a través d’una porta que, segons li havia dit la seva mare, comunica les dues cases i per la qual diu haver sentit tots els sorolls durant les nits. En fer-ho, però, descobreix que darrere d’aquella porta només hi ha una cova —sense cap comunicació amb la casa del veí— en la qual tan sols troba uns papers antics. En llegir-los, les germanes descobreixen que aquells papers són el diari de Josep Pascual i Tirado, escriptor valencià que va viure en aquella casa i autor de la novel·la "Tombatossals", la història d’un gegant molt coneguda a Castelló de la Plana.

Obra

El fals nou

(2018) Vizcarro, Núria

La Pepa és l'entrenadora d'un equip professional de futbol que avui juga un partit molt important. Fa molts dies que prepara el partit i ha decidit que jugaran amb un fals nou, una revolució tàctica que fa que, a la mitja part, el seu equip vagi per davant en el marcador. A la segona part, però, l’equip deixa de jugar bé de manera inexplicable i acaba perdent el partit. La Pepa sent que ha fracassat i decideix deixar el futbol professional. La Lluïsa, una dona gran, entrena equips amateurs en partits de solters contra casats i similars. Fa trenta anys entrenava equips professionals i va ser la inventora de la tàctica del fals nou. En un partit molt important, el seu jugador principal es va deixar guanyar perquè havia acceptat un suborn, i la Lluïsa es va retirar del futbol professional. Trenta anys després, en un partit amateur, la Lluïsa inventa la tàctica del fals deu i aconsegueix guanyar el partit, però aquesta sensació de victòria no la reconforta tant com esperava.

Obra

La ceguera els dies que fa sol (o com vaig aprendre que tirar endavant no sempre és la millor solució)

(2012) Vizcarro, Núria

Un noi condueix un cotxe per una carretera molt estreta de la Serra de Tramuntana, a Mallorca, acompanyat de la seva xicota. Al cotxe també hi viatja la família de la noia, formada per la seva mare, el seu germà i la parella d'aquest. El sol comença a encegar el noi, però aquest pensa que no es pot aturar, ja que a la carretera no hi ha prou espai. En un revolt, el noi queda encegat del tot, perd el control del vehicle i el cotxe es precipita per un penya-segat i els cinc ocupants moren a l'acte. Després d'explicar aquesta història, els dos intèrprets de l'espectacle reflexionen sobre altres maneres d'entendre la ceguera. Finalment, el noi i la xicota prenen novament la paraula i imaginen com haurien pogut ser les seves vides si no s'hagués produït l'accident.

Obra

Mares

(2015) Vizcarro, Núria

La Laia està a punt de fer un espectacle que parla sobre la maternitat a partir d’exemples que es troben en la literatura dramàtica. A l’escenari l’acompanya la Mari, la seva mare, que està preparant entrepans per als assistents. Mentre la Laia repassa els casos de Medea, Gertrudis (la mare de Hamlet), Bernarda Alba i Yerma, la seva mare li retreu que els exemples que ha escollit no són representatius del que significa ser mare realment. En aquest moment, d’entre el públic, s’aixeca la Roser, la mare de la Núria —l’autora de la peça que la Laia ha d’interpretar— per recolzar la Mari. Finalment, mentre la Roser ajuda la Mari amb els entrepans, la Laia acaba renegant de la maternitat representada en la història de la literatura dramàtica i fa un homenatge a la Roser i la Mari.