Dramatúrgia Catalana Contemporània

La Base de Dades de Dramatúrgia Catalana Contemporània (DCC) és un projecte elaborat per l'Institut del Teatre amb el suport de la Societat General d'Autors i Editors i l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.

La DCC recull informació detallada sobre obres dramàtiques escrites en català, independentment del lloc on hagin estat escrites o de la nacionalitat dels seus autors.
La DCC fitxa dramaturgs que hagin publicat o estrenat (en l'àmbit professional), com a mínim, una obra dramàtica escrita en llengua catalana des dels anys 70 fins l'actualitat (aquesta referència cronològica pot variar). Un cop incorporat l'autor, es fitxarà també la resta de la seva producció dramàtica, al marge de la llengua en què hagi estat escrita.
La informació que recull la DCC fa referència especialment a l'obra i al seu contingut (resum, paraules clau, nombre de personatges, espais, etc.). En cas d'edició o d'estrena, s'inclouen també les dades pertinents. Quan l'autor dona el seu permís, la DCC ofereix un accés directe als textos.
No cal dir que la DCC és un projecte amb continuïtat i en construcció permanent (i en conseqüència, incomplet per definició). En aquest sentit, la plataforma té com a objectiu l'actualització permanent de les dades.

O navega alfàbeticament per:

Autors

Títols

Paraules clau

Data de publicació

Número de personatges

Enviaments recents

Obra

De com la inèrcia condiciona la mecànica

(2015) Martínez Grimalt, Joan Tomàs; Fullana Company, Joan

En una reunió de veïns, un home exposa els problemes amb la bombeta del seu replà. Cada cop que canvia la bombeta, aquesta es fon en menys de vint-i-quatre hores. Això el porta a buscar una hipòtesi i a arribar a la conclusió que no estem preparats per controlar-ho tot. A partir d'aquesta especulació sobre la incertesa en la qual vivim, l'home reflexiona sobre com el capitalisme i la societat de l'espectacle creen individus que viuen per inèrcia. Amb exemples com el de Raymond Poulidor —que va fer podi vuit vegades al Tour de França i no el va guanyar mai—, l'home argumenta que el conformisme és el que ens fa acceptar les normes i que això ens impedeix agafar les regnes de la nostra vida, la qual cosa seria un acte totalment revolucionari.

Obra

Fascinación

(2015) Tornero Brugués, Helena

Quatre treballadors d'una fundació estretament relacionada amb el franquisme assisteixen a unes classes de ball de saló que la fundació els paga per mantenir l'harmonia entre els treballadors. Mentre avancen les classes i els quatre personatges aprenen diferents estils (vals, tango, mambo, pasdoble...), anem descobrint el seu passat i els seus secrets. L'Home 1, que reprimeix la seva homosexualitat, intenta establir una relació sentimental amb la Dona 1 per mantenir les aparences. La Dona 1 treballa a la fundació perquè la seva família està directament vinculada seus dirigents. L'Home 2, fill d'un dels policies més importants de l'època franquista, experimenta una lluita interna i comença a veure que no està d'acord amb les accions del seu pare. La Dona 2, en canvi, és l'única que no té relació de sang o ideològica amb la fundació i, de fet, és filla d'una de les víctimes del règim franquista. Per això, malgrat haver començat una relació sentimental amb l'Home 2 —una de les persones més influents de la fundació— quan calgui trobar algú a qui fer pagar un error que ha deteriorat la imatge de la fundació, ella serà el boc expiatori i serà despatxada.

Obra

Tu em vas prometre una història d'amor

(2025) Tornero Brugués, Helena

Poc després de la mort de la seva mare, la Filla intenta escriure la història d'amor que li havia promès. Els primers intents que fa la duen a construir històries que, malgrat tenir lloc a ciutats típicament romàntiques com París o Roma, busquen plasmar l'amor des d'una perspectiva contemporània, explorant la diversitat sexual, incorporant elements com les relacions tòxiques i fent aparèixer altres temàtiques com l'ecologisme. La mare, però, se li apareix, fruit de la seva imaginació, per reclamar-li una història d'amor convencional. En aquell moment, la Filla comença a escriure una història d'amor rocambolesca entre una dona que es dedica a la redacció de manuals d'instruccions en una empresa de Barcelona i un revisor de tren polonès. El procés d'escriptura es converteix en una discussió constant entre la Filla i la Mare sobre com ha de ser aquesta història d'amor. Finalment, veient que el que realment necessita és escriure-li a la seva mare una història d'amor amb un final feliç, la Filla accepta que sigui la Mare qui decideixi el final de la història, que acaba amb un petó dens i contundent entre els dos protagonistes.

Obra

El pijama del Sr. Nadie

(2012) de la Varga, Marc

La felicitat, l'amor i la mort seuen al voltant d'una taula. De seguida s'adonen que la seva trobada no és casual: Déu les ha citat perquè es trobessin. Sobre la taula hi ha una carta signada per Déu on els demana que responguin a la pregunta "què és la vida?". Si responen correctament, tot continuarà igual; però si, al cap de tres intents, no han trobat la resposta correcta, una d'elles desapareixerà per sempre. Les tres al·legories es posen a buscar una solució ràpidament, però les dues primeres respostes que donen, de caràcter filosòfic, són incorrectes. Finalment, s'adonen que elles no tenen la resposta, ja que no han viscut mai realment. Per això es giren cap al públic i els demanen quina és la resposta correcta.

Obra

El nom volgut

(2023) Coya, Pau

Lua té onze anys i acaba d’anunciar al seu entorn que, a partir d’ara, vol que es dirigeixin a ell amb el nom d’Elio. El seu pare, al principi, no sap com reaccionar, ja que l’Elio té un diagnòstic de trastorn de l’espectre autista (TEA) i la seva mare va morir fa poc, i el pare té por de fer passos en fals que puguin afectar el desenvolupament de l’Elio. Però, amb l’ajuda de la psicòloga i de la mare d’una companya de l’escola que també té un diagnòstic de TEA, el pare de l’Elio troba la manera d’acompanyar el seu fill en la seva transició. No obstant això, a l’escola, alguns professors de l’Elio creuen que precipitar-se a acceptar la decisió del nen pot ser contraproduent, ja que podria tractar-se d’una confusió temporal. Per això, quan s’apropa la graduació, la mestra i la directora decideixen que cridar l’Elio en veu alta pel seu nom és una mala idea. Finalment, però, un company de classe de l’Elio truca a Inspecció d’Ensenyament fent-se passar per la seva mare per denunciar la situació que l’Elio està vivint a l’escola. Aquesta trucada fa que la mestra i la directora es vegin obligades a acceptar el nom volgut de l’Elio.