Dramatúrgia Catalana Contemporània

La Base de Dades de Dramatúrgia Catalana Contemporània (DCC) és un projecte elaborat per l'Institut del Teatre amb el suport de la Societat General d'Autors i Editors i l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.

La DCC recull informació detallada sobre obres dramàtiques escrites en català, independentment del lloc on hagin estat escrites o de la nacionalitat dels seus autors.
La DCC fitxa dramaturgs que hagin publicat o estrenat (en l'àmbit professional), com a mínim, una obra dramàtica escrita en llengua catalana des dels anys 70 fins l'actualitat (aquesta referència cronològica pot variar). Un cop incorporat l'autor, es fitxarà també la resta de la seva producció dramàtica, al marge de la llengua en què hagi estat escrita.
La informació que recull la DCC fa referència especialment a l'obra i al seu contingut (resum, paraules clau, nombre de personatges, espais, etc.). En cas d'edició o d'estrena, s'inclouen també les dades pertinents. Quan l'autor dona el seu permís, la DCC ofereix un accés directe als textos.
No cal dir que la DCC és un projecte amb continuïtat i en construcció permanent (i en conseqüència, incomplet per definició). En aquest sentit, la plataforma té com a objectiu l'actualització permanent de les dades.

O navega alfàbeticament per:

Autors

Títols

Paraules clau

Data de publicació

Número de personatges

Enviaments recents

Obra

El nom volgut

(2023) Coya, Pau

Lua té onze anys i acaba d’anunciar al seu entorn que, a partir d’ara, vol que es dirigeixin a ell amb el nom d’Elio. El seu pare, al principi, no sap com reaccionar, ja que l’Elio té un diagnòstic de trastorn de l’espectre autista (TEA) i la seva mare va morir fa poc, i el pare té por de fer passos en fals que puguin afectar el desenvolupament de l’Elio. Però, amb l’ajuda de la psicòloga i de la mare d’una companya de l’escola que també té un diagnòstic de TEA, el pare de l’Elio troba la manera d’acompanyar el seu fill en la seva transició. No obstant això, a l’escola, alguns professors de l’Elio creuen que precipitar-se a acceptar la decisió del nen pot ser contraproduent, ja que podria tractar-se d’una confusió temporal. Per això, quan s’apropa la graduació, la mestra i la directora decideixen que cridar l’Elio en veu alta pel seu nom és una mala idea. Finalment, però, un company de classe de l’Elio truca a Inspecció d’Ensenyament fent-se passar per la seva mare per denunciar la situació que l’Elio està vivint a l’escola. Aquesta trucada fa que la mestra i la directora es vegin obligades a acceptar el nom volgut de l’Elio.

Obra

Tras la puerta

(2014) de la Varga, Marc

En Dani i en Víctor són dos companys de feina que, tres dies enrere, van anar a veure una obra de teatre amb les seves xicotes. Mentre elles eren al bany, ells van entrar a la sala per agafar lloc, però es van quedar tancats i des de llavors no han pogut sortir. No troben la manera d'obrir la porta de la sala, no tenen bateria als telèfons i ja no els queda menjar ni aigua. A mesura que passen les hores, la desesperació dels dos personatges creix, sobretot la d’en Dani, que comença a anomenar el seu company amb un altre nom i a tractar-lo de manera cada vegada més violenta. Quan està a punt de matar en Víctor, la porta finalment s’obre i apareix una noia que està celebrant el seu comiat de soltera. Després d’explicar-los que està a punt de casar-se, la noia obre la porta i torna a sortir. És llavors quan els dos homes entenen que la clau per escapar del teatre és tenir un propòsit important a la vida. En Víctor decideix que seguirà el seu somni de viatjar i veure món, un desig que no es va atrevir a perseguir quan era jove, i, en expressar-ho en veu alta, aconsegueix obrir la porta i marxar. En Dani, però, entén que haurà de quedar-s’hi tancat fins que descobreixi què vol realment.

Obra

Màtria

(2017) Rovira, Carla

L’autora de l’espectacle explica al públic que fa tres anys que investiga la figura del seu tiet, Enrique Isart, afusellat pel franquisme a finals de la Guerra Civil. El seu objectiu era trobar la localització exacta del seu enterrament en una fossa comuna de Cartagena, però, com que no ho ha aconseguit, ha decidit explicar-ne la història. Per fer-ho fa sortir d'entre el públic la seva mare, l'Ángela, neboda de l'Enrique, amb qui repassa diverses cartes i documents. En arribar al moment culminant de la correspondència entre l'Enrique i la seva família —quan ell sap que està a punt de morir—, l'autora desapareix d'escena i el seu lloc l'ocupa la Virgen del Tránsito, que es queda sola amb l'Ángela. Mitjançant un joc de matrioixques, totes dues fan entrar en diàleg diverses dones de la família ja mortes, brindant-los l’oportunitat de dir-se allò que no es van poder dir. Finalment, a partir d’un text teatral escrit per la seva besàvia, l’autora dirigeix una improvisació en directe amb dos membres de l’equip tècnic de l’espectacle que permet a l’Enrique i a la seva mare acomiadar-se com mai no ho van poder fer.

Obra

La figurant

(2022) Cunillé Salgado, Lluïsa

Una dona que es dedica a la fotografia rep l'encàrrec d'il·lustrar un calendari gregorià, un encàrrec que la duu a fotografiar durant un any diferents espais de la seva ciutat. A través del seu relat som testimonis d'un paisatge canviant: coneixem l'última castanyera, visitem l'últim barber de la ciutat que fa servir navalla i assistim a conferències que revelen com el canvi climàtic i el canvi en el model de ciutat estan modificant la manera de viure-hi. Paral·lelament, la dona també ens fa partícips de diferents aspectes de la seva vida privada, com la recerca de pis en una ciutat on cada cop és més difícil trobar un habitatge assequible o la mort del seu pare. També ens parla de les seves relacions puntuals amb amants que sovint es troben a la ciutat de visita, la relació amb la seva germana bessona- que viu fora del país- i la seva afició: fer de figurant en rodes de reconeixement policial. Aquest passatemps s'acaba de sobte quan, en una de les rodes de reconeixement, una testimoni l'assenyala dues vegades com a sospitosa del delicte. Tot i això, la policia sap del cert que ella no hi té res a veure i la deixen marxar.

Obra

Libera Me (Acte sacramental d'una dona maltractada)

(2016) Vizcarro, Núria

Una dona víctima de maltractaments per part del seu home relata la seva experiència des de l’inici de la relació. Explica com es van conèixer en un concert de música clàssica i com va pensar que seria una relació per a tota la vida, però, a poc a poc, aquella relació es va convertir en un infern. Primer, l’home va començar a prohibir-li veure les seves amigues, ja que no aprovava el seu estil de vida, i l’obligava a relacionar-se només amb membres de la seva pròpia família. A aquests mecanismes de control s’hi van sumar els comentaris sobre el físic i el seu nivell intel·lectual, així com un menyspreu cap als seus gustos, aficions i ideals. Finalment, el maltractament es va convertir en físic, amb pallisses i abusos sexuals. La dona explica també com ha intentat fugir-ne més d’una vegada sense aconseguir-ho.