Blau

Abstract

És la nit de cap d’any. En Jofre, mecànic de l’Aurora, un vaixell carregat d’ossets de peluix i altres joguines, és l’únic supervivent del naufragi. Abans de l’accident, salta a l’aigua amb un bot salvavides, i ara es troba sol envoltat d’un mar d’ossets. Truca, demanant ajuda, a la unitat de salvament marítim. Li respon l’Ester. Ha calculat aproximadament la seva posició i ara hi envia un helicòpter. En Roger, que pilota l’helicòpter de rescat, surt corrent, travessant el cel cap a un destí incert, però també amb molta son acumulada i poques pastilles per desvetllar-se. En aquest diàleg a tres bandes es barregen la por i l’esquerperia d’en Jofre, els traumes d’infància d’en Roger i l’Ester, però també el desig candent que hi entre els dos, que avui havien d’anar a sopar i celebrar l’entrada d’any junts, potser al llit. Però aquest diàleg arriba a un punt de no retorn: els límits de la realitat es difuminen. En Roger per fi veu la barca d’en Jofre, que cau al buit a la fi de la terra, i ell hi va darrere per intentar salvar-lo. De cop, entren en un espai indòmit i ingràvid, i veuen coses impensables. L’Ester està perdent el senyal. Sent de manera difusa la veu d’en Roger, però ell és a anys llum.