Dramatúrgia Catalana Contemporània

La Base de Dades de Dramatúrgia Catalana Contemporània (DCC) és un projecte elaborat per l'Institut del Teatre amb el suport de la Societat General d'Autors i Editors i l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.

La DCC recull informació detallada sobre obres dramàtiques escrites en català, independentment del lloc on hagin estat escrites o de la nacionalitat dels seus autors.
La DCC fitxa dramaturgs que hagin publicat o estrenat (en l'àmbit professional), com a mínim, una obra dramàtica escrita en llengua catalana des dels anys 70 fins l'actualitat (aquesta referència cronològica pot variar). Un cop incorporat l'autor, es fitxarà també la resta de la seva producció dramàtica, al marge de la llengua en què hagi estat escrita.
La informació que recull la DCC fa referència especialment a l'obra i al seu contingut (resum, paraules clau, nombre de personatges, espais, etc.). En cas d'edició o d'estrena, s'inclouen també les dades pertinents. Quan l'autor dona el seu permís, la DCC ofereix un accés directe als textos.
No cal dir que la DCC és un projecte amb continuïtat i en construcció permanent (i en conseqüència, incomplet per definició). En aquest sentit, la plataforma té com a objectiu l'actualització permanent de les dades.

O navega alfàbeticament per:

Autors

Títols

Paraules clau

Data de publicació

Número de personatges

Enviaments recents

Obra

Aquí no ha passat res

(2025) Casado i Olivas, Jordi

L’Àlex ha de deixar la casa on viu i replantejar-se el seu futur immediat perquè la seva parella l’acaba de deixar. El personatge mític Sísif apareix a casa seva preguntant per què va deixar d’escriure-li cartes i li demana de quedar-s’hi uns dies; ha deixat enrere la seva condemna d’empènyer la roca eternament. L’Àlex li diu a Sísif que va deixar d’escriure-li perquè era feliç i ja no tenia por de viure, i Sísif respon que potser és allà perquè l’Àlex torna a tenir por. L’Àlex vol saber què va passar quan Sísif va deixar d’empènyer la roca i aquest li diu que no va passar res. L’Àlex explica que ell no pot rebel·lar-se contra les normes de la societat, contra els déus de l’algoritme, contra la necessitat de fer i ser productiu. Sísif demana el mòbil a l’Àlex per vèncer els déus de l’algoritme i comença a interactuar amb personatges que representen les diferents aplicacions del telèfon. L’Àlex li pregunta a Sísif quan tornarà a l’inframon per buscar la roca i aquest li diu que va abandonar el càstig perquè s’havia enamorat d’ell. Passen la nit junts i, cada vegada que desfan el llit, Sísif no pot evitar tornar-lo a fer. L’Àlex acaba de preparar les caixes per al trasllat: ha arribat l’hora que Sísif se’n vagi, i ha d’enfrontar-se finalment, sol, al canvi. Sísif li demana que li torni a escriure. Sísif marxa i l’Àlex li escriu una última carta.

Obra

Temps mort

(2023) Casado i Olivas, Jordi

L'obra està construïda a partir de l'alternança entre escenes centrades en la idea d'espera i en com s'omple aquest temps d'espera i escenes associades als cinc sentits on s'enumeren elements relacionats amb cada sentit. A l’última escena, sona un telèfon que ha estat present tota l’estona a escena, però ningú no l’agafa.

Obra

Passaran coses fantàstiques

(2024) Navarro, Sílvia; Casado i Olivas, Jordi

L’Artur va deixar la seva feina de comptable per dedicar-se a fer un pòdcast de divulgació criminalística, però no té èxit i això ha comportat que tingui problemes econòmics. Està convençut que la seva veïna, l'Àgata, una velleta que fa dies que no veuen a l’escala, ha estat assassinada pel seu nebot, l'Enric. Obsessionat com està amb la investigació, l'Artur gairebé no fa cas a la Joana, la seva companya, quan li demana que busqui feina per resoldre els problemes econòmics. Quan l’Enric es presenta al pis de la parella, l’Artur el segresta esperant obtenir informació del cas. El veí confessa que els està investigant perquè ell i l'Àgata treballen per al Departament d’Afers Paranormals de la Generalitat. Sospiten que l’Artur té poders sobrenaturals i que pot materialitzar allò que desitgi. Mentre proven si els poders existeixen, sense voler invoquen l'Àgata, que en realitat només era de vacances. Tots quatre intenten descobrir l’abast real d'aquests poders i l’Àgata s’adona que en realitat és la Joana qui els té. L'Artur creu que amb els poders podran solucionar els problemes econòmics, però la Joana els veu com un perill i només vol que l’Artur i ella tornin a ser feliços com ho eren abans. Finalment, l’Artur reconeix que s’havia deixat endur per la seva ambició de triomfar amb el pòdcast, deixant de banda les necessitats de la parella.

Obra

Passar revista

(2021) Casado i Olivas, Jordi

Una companyia ha d’estrenar un espectacle pel projecte Arnau Itinerant, però com que el Teatre Arnau està en ruïnes es veuen obligats a estrenar-lo a l’Apolo. Els intèrprets comparteixen vivències d’antigues vedets del Paral·lel i reflexionen sobre què vol dir ser dissident i alternatiu en l’actualitat, dins d’un panorama artístic marcat pels talent shows, la cultura de la cancel·lació i la recerca de fama. Quan arriba el moment d’interpretar la Raquel Meller, els intèrprets es barallen perquè tots volen el paper de la vedet estrella. Finalment, intenten tancar l’espectacle amb un número d’humor transgressor, tal com els han indicat, però l’actor a qui li toca fer el monòleg no sap com fer-lo, ja que cal algú de qui riure's i ell no vol triar ningú per fer-ne mofa.

Obra

Asmodai

(2025) Morató, Xavi

En Ritxi i en Biel passen un cap de setmana a la vella casa del poble de la família d’en Biel. La decoració i els objectes antics espanten una mica en Biel, i en Ritxi aprofita per fer-li bromes. En Biel li demana que s’aturi, recordant que la seva àvia, de petita, hi havia vist el príncep dels dimonis, Asmodai, que capturava nois joves i els cremava. De sobte, apareix la Carme, l’àvia del Biel, i aquest intenta amagar-li que en Ritxi és el seu xicot. En Ritxi li confessa, sense embuts, que és gai. Més tard, proposa fer una sessió d’ouija. En Biel desconfia, però en Ritxi jura que no li farà cap broma. Quan apareix Asmodai, fa ballar en calçotets a en Biel, mort de por. En Ritxi admet que ha estat ell qui ha mogut la planxa, i en Biel li revela que de petit ja havia fet un pacte amb Asmodai i que ara, per culpa de la broma del Ritxi, hauran de convèncer l’esperit perquè els perdoni. La planxa acusa en Ritxi de ser un lladre, i aquest, espantat, confessa que va robar la botiga de joies del Biel. Quan en Biel comença a plorar sang, en Ritxi s’adona que ell li estava tornant la jugada. Intentant venjar-se, remena l’armari i hi troba uns ossos calcinats. La parella demana explicacions a la Carme, que els explica que pertanyen al seu pare, un home homosexual a qui al poble anomenaven Asmodai. Quan la Carme, de petita, el va veure mantenint relacions amb un noi jove i ho va explicar a la seva mare, aquesta el va matar i cremar. Després que surtin a la llum els secrets familiars i de parella, en Ritxi li demana matrimoni a en Biel, i, quan aquest accepta, la Carme diu que els esperits de la família volen que tots ballin com a celebració. Per no fer enfadar els esperits, tots ballen.