Dramatúrgia Catalana Contemporània

La Base de Dades de Dramatúrgia Catalana Contemporània (DCC) és un projecte elaborat per l'Institut del Teatre amb el suport de la Societat General d'Autors i Editors i l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.

La DCC recull informació detallada sobre obres dramàtiques escrites en català, independentment del lloc on hagin estat escrites o de la nacionalitat dels seus autors.
La DCC fitxa dramaturgs que hagin publicat o estrenat (en l'àmbit professional), com a mínim, una obra dramàtica escrita en llengua catalana des dels anys 70 fins l'actualitat (aquesta referència cronològica pot variar). Un cop incorporat l'autor, es fitxarà també la resta de la seva producció dramàtica, al marge de la llengua en què hagi estat escrita.
La informació que recull la DCC fa referència especialment a l'obra i al seu contingut (resum, paraules clau, nombre de personatges, espais, etc.). En cas d'edició o d'estrena, s'inclouen també les dades pertinents. Quan l'autor dona el seu permís, la DCC ofereix un accés directe als textos.
No cal dir que la DCC és un projecte amb continuïtat i en construcció permanent (i en conseqüència, incomplet per definició). En aquest sentit, la plataforma té com a objectiu l'actualització permanent de les dades.

O navega alfàbeticament per:

Autors

Títols

Paraules clau

Data de publicació

Número de personatges

Enviaments recents

Obra

Tarsius

(2025) Díez Quintanilla, Lara

Sis adolescents apareixen de sobte en uns estranys llimbs en els quals se senten impulsats a explicar-se els uns als altres coses que no havien explicat mai a ningú. Mentre intenten descobrir què és aquell lloc i com hi han anat a parar, els joves comparteixen el dolor que els provoca la seva vida quotidiana: pressió estètica, problemes amb les drogues, abusos sexuals, pressió familiar, assetjament escolar, homofòbia, racisme i violència. Compartir les seves vides els fa entendre que són en aquell espai perquè han intentat suïcidar-se, i aquesta revelació els porta a plantejar-se si tenen algun motiu per tornar a les seves vides anteriors. Finalment, el fet de sentir-se part d’aquesta nova comunitat els empeny a tornar a les seves vides. Abans de fer-ho, inventen un gest que només ells coneixen per si algun dia es tornen a trobar.

Obra

La bugaderia negra

(2016) Guasp Vidal, Joan

El Duc Empalmat declara al judici després que ell i el seu soci hagin estat acusats d'irregularitats en la seva empresa de neteja de roba, anomenada La Bugaderia Negra. En l'interrogatori al qual el sotmeten el Jutge Patutja i el Fiscal Venial, el Duc Empalmat —que, a més, és el gendre del Puto Amo Vell— defensa que ell és només un home humil que, forçat per la seva família política, es va ficar en negocis foscos amb la promesa d'enriquir-se. Davant les acusacions del tribunal, el Duc nega una vegada i una altra que la Duquessa Empalmada —la filla del Puto Amo Vell i germana del Puto Amo Jove— sabés res dels negocis de la Bugaderia Negra. El Jutge Patutja no es creu res de la declaració del Duc i, per això, pren declaració també als altres membres de la família: el Puto Amo Vell, l'Amiga Invisible (l'amant del Puto Amo Vell), el Puto Amo Jove i la Putícia Feliç (la dona del Puto Amo Jove). Veient que tota la família és un niu de corrupció, el Jutge decideix condemnar-los a tots, però en aquell moment es comencen a aixecar sospites sobre la integritat del jutge mateix. Finalment, un ramat d'elefants irromp a la sala i envesteix tots els personatges mentre canten una cançó que parla sobre el pitjor dels animals: l'home.

Obra

Repiquen les paraules

(2009) Guasp Vidal, Joan

La Clara, la Núria i la Francina són tres filòlogues provinents de València, Catalunya i les Illes Balears, respectivament. Totes tres han anat a la casa de l'escriptor Joan Fuster que, tot i haver mort fa anys, les rep a la seva sala d'estar. Responent a les preguntes de les tres dones, Fuster parla dels seus aforismes, de la seva concepció de la literatura i dels autors que més l'han influenciat. Ràpidament, però, la conversa deriva cap a l'estat preocupant de la llengua catalana, cada cop més minoritzada. L'escriptor defensa la necessitat d'un referèndum que dugui els Països Catalans a la independència i assegura que la solidaritat entre els diferents territoris de parla catalana és la millor arma contra la intimidació del govern espanyol. Finalment, la Clara, la Núria i la Francina prenen consciència del paper cabdal de Fuster i decideixen dur totes les seves alumnes a la casa de l'escriptor perquè el coneguin.

Obra

Cul-de-sac

(2024) Martínez Grimalt, Joan Tomàs

En una ciutat gentrificada fins a l'extrem, on gairebé tots els veïns han estat expulsats, la Núria busca la manera de plantar cara al poder que oprimeix els pocs que encara hi viuen. En aquest context, coneix la Flora, que li explica que forma part d'una cèl·lula de resistència. La Flora l'adverteix que si vol unir-s'hi, haurà de renunciar al seu passat, amagar-se i acceptar que tothom qui la coneix la donarà per morta. També li explica que no coneixerà ningú més de l'organització i que serà ella mateixa qui farà d'enllaç. Després de moltes setmanes amagada en un soterrani, la Núria rep la visita de la Flora, que l'avisa que, per fi, els han assignat un objectiu: han de col·locar uns explosius per fer volar l'ajuntament. En el moment de l'atemptat, però, la Flora dubta del que està a punt de fer i només s'activen els explosius que ha col·locat la Núria. Mentre fugen per les clavegueres, la Núria li demana explicacions i la Flora acaba confessant que l'organització no existeix i que és ella qui ho ha dissenyat tot. Finalment, totes dues comencen a ofegar-se per culpa del gas que la policia —a punt de trobar-les— llança per tot el clavegueram.

Obra

La Torre Eiffel

(2010) Guasp Vidal, Joan

En Qu i la Ka són una parella que viu en un pis en una ciutat europea mediterrània. Quan en Qu arriba a casa, la Ka li explica que Ells —dos homes encaputxats— han tornat al pis i els han robat de nou. Aquesta vegada només els han deixat una taula, dues cadires i una postal emmarcada de la Torre Eiffel i els han amenaçat de tornar i endur-se la resta de coses i, fins i tot, la seva llengua. La Ka i en Qu, espantats, intenten trobar una solució perquè no els prenguin el poc que els queda. A més, la Ka està embarassada i tenen por que els prenguin el fill quan aquest neixi. La por els duu a passar per moments de molta angoixa i, fins i tot, a acusar-se mútuament de col·laborar amb el sistema que els està espoliant. Finalment, prenen una decisió: subornaran els dos homes amb la postal emmarcada de París, que és el seu bé més preuat, ja que els recorda el viatge de noces que mai van poder fer per culpa de la precarietat en què viuen. Un cop els dos homes s'han endut la postal, aquests són víctimes d'un atemptat. En Qu i la Ka celebren momentàniament la fi dels homes que els terroritzaven, però ràpidament s'adonen que, després d'ells, en vindran uns altres. Quan unes sirenes de policia s'apropen al seu edifici i algú colpeja violentament la porta, en Qu i la Ka s'adonen que han de prendre una decisió: fugir o lluitar.