Dramatúrgia Catalana Contemporània

La Base de Dades de Dramatúrgia Catalana Contemporània (DCC) és un projecte elaborat per l'Institut del Teatre amb el suport de la Societat General d'Autors i Editors i l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.

La DCC recull informació detallada sobre obres dramàtiques escrites en català, independentment del lloc on hagin estat escrites o de la nacionalitat dels seus autors.
La DCC fitxa dramaturgs que hagin publicat o estrenat (en l'àmbit professional), com a mínim, una obra dramàtica escrita en llengua catalana des dels anys 70 fins l'actualitat (aquesta referència cronològica pot variar). Un cop incorporat l'autor, es fitxarà també la resta de la seva producció dramàtica, al marge de la llengua en què hagi estat escrita.
La informació que recull la DCC fa referència especialment a l'obra i al seu contingut (resum, paraules clau, nombre de personatges, espais, etc.). En cas d'edició o d'estrena, s'inclouen també les dades pertinents. Quan l'autor dona el seu permís, la DCC ofereix un accés directe als textos.
No cal dir que la DCC és un projecte amb continuïtat i en construcció permanent (i en conseqüència, incomplet per definició). En aquest sentit, la plataforma té com a objectiu l'actualització permanent de les dades.

O navega alfàbeticament per:

Autors

Títols

Paraules clau

Data de publicació

Número de personatges

Enviaments recents

Obra

La Vuelta

(2012) de la Varga, Marc

En Víctor i en Cristian són dos antics amics que, de joves, eren dues estrelles del tennis de taula i que ara fa molt temps que no es veuen. Una vegada tots dos es van enfrontar en la final d'un torneig molt important, en Cristian la va guanyar i, des de llavors, en Víctor no pot suportar la idea d'haver perdut contra el seu company. Per això, quan en Víctor es troba una taula de ping-pong que han instal·lat en un parc, decideix trucar en Cristian i citar-lo en aquell lloc. Quan en Cristian arriba, en Víctor li proposa de fer una partida. En Cristian d'entrada es mostra reticent, ja que ell ha seguit amb la seva vida i no té ganes de tornar a conflictes del passat. Davant la insistència d'en Víctor, però, en Cristian accepta amb una condició: si en Víctor guanya, quedarà demostrat que ell és el millor i deixarà estar el tema del tennis de taula; si guanya en Cristian, no es tornaran a veure més. En el punt decisiu de la partida, en Cristian es deixa guanyar, li diu a en Víctor que és el millor i fa per marxar. En Víctor, pletòric, no vol que en Cristian marxi i li proposa de fer una altra partida. En Cristian s'hi nega i, abans que pugui marxar, en Víctor li dispara un tret i el mata.

Obra

Un paradís a la frontera

(2025) Castro Pizarro, Àlex

La nit de Cap d'Any una amenaça de bomba obliga a desallotjar el Paradise, un macroprostíbul situat a La Jonquera. Un policia veu com una de les treballadores del prostíbul —una noia de vint-i-cinc anys— duu la boca ensangonada i se l'endú per demanar-li explicacions. La noia reconeix el policia: és l'home que, quan ella encara era menor d'edat, la va captar a França i la va dur al Paradise. La noia li explica al policia la seva història: com va marxar de casa fugint d'abusos en l'àmbit familiar, els seus inicis al macroprostíbul, les seves experiències treballant a la carretera, el seu retorn al Paradise i el client amb una malformació a les cames de qui es va enamorar i que va desaparèixer sense donar explicacions. Finalment, segura que el policia no li farà res després que ella l'hagi reconegut, la noia li explica que ha aprofitat la confusió al prostíbul per agredir a queixalades el client amb qui es trobava en aquell moment.

Obra

Ciutat dormitori

(2021) Masaló, Pau; Visa, Irena

Un guia rep els espectadors i els fa pujar a l'autobús que els durà fins al Cementiri de Montjuïc. Durant el trajecte, una veu en off els explica la història del cementiri, l'estat actual del nombre de nínxols i la limitada capacitat dels cementiris de Barcelona. En arribar, els espectadors són rebuts per un cor format per treballadors del cementiri que, juntament amb el guia, conduiran el grup en la visita al cementiri. Durant la visita, alguns treballadors del cementiri expliquen als espectadors com és el dia a dia a la seva feina i revelen algunes coses que han après —sobre la feina i sobre la seva pròpia vida— en el seu lloc de treball tan singular. Mentre els espectadors realitzen el trajecte a peu entre les diferents parts del cementiri, el cor format pel grup de treballadors fa intervencions en què reflexiona sobre les semblances i diferències entre una ciutat i un cementiri i, sobretot, sobre com el capitalisme ha condemnat les persones a una vida orientada exclusivament al treball i a la productivitat. Finalment, el guia condueix el grup a un indret amb vistes al mar on s'han ubicat unes gandules perquè els espectadors s'hi puguin estirar. Un cop tothom s'ha ajagut, el guia els parla del son i el descans com a elements revolucionaris contra la dinàmica capitalista i fa un paral·lelisme entre el descans i la mort. Mentre el públic escolta el discurs final del guia, el cor canta una cançó de bressol.

Obra

Mort d'un comediant

(2024) Clua, Guillem

L'Adri comença a treballar com a cuidador d'en Llorenç, un actor retirat que fa temps que experimenta problemes de salut mental que el fan confondre a estones la realitat amb els personatges i els arguments de les obres que va interpretar durant la seva carrera. Al principi, la relació entre tots dos és complicada, ja que la personalitat voluble d'en Llorenç és difícil de gestionar. A aquest fet s'hi sumen el nuls coneixements teatrals de l'Adri. No obstant això, a mesura que passen les setmanes, la relació entre els dos es fa cada cop més estreta fins a convertir-se en una amistat. Un dia, però, buscant l'entrada de Llorenç Cardona a la Viquipèdia, l'Adri s'adona que la foto no correspon a l'home per qui treballa. En ensenyar-li la foto a en Llorenç, aquest perd el senderi, comença a cridar rèpliques de l'obra "Mort d'un viatjant" i fa fora l'Adri de casa seva. Preocupat, l'Adri truca a la Miranda, la neboda d'en Llorenç, que és la persona que el va contractar. Davant les preguntes de l'Adri, ella confessa que li va amagar la veritat: en Llorenç no és l'oncle de la Miranda, sinó el seu pare —i es diu Joan Miquel—, i des de la mort del seu germà Llorenç experimenta una confusió d'identitat, creient ser l'actor Llorenç Cardona. L'Adri i la Miranda decideixen ordir un pla per ajudar en Joan Miquel a recuperar la seva identitat. Per fer-ho, comencen a representar una escena de l'obra "Mort d'un viatjant", davant d'en Joan Miquel —que encara creu ser en Llorenç—. Aquesta representació duu en Joan Miquel a reviure els últims dies de vida del seu germà, que va morir de sida, i es revela que li va demanar que l'ajudés a morir i que en Joan Miquel hi va accedir. Aquesta epifania fa que en Joan Miquel recuperi la seva identitat i que reconegui de nou la seva filla Miranda.

Obra

El canvi. Una història de terror reproductiu

(2024) Rovira, Carla

La Zoe i la Dafne són dues dones que van fer un tractament in vitro a la mateixa clínica de fertilitat, però, a causa d'un error del laboratori, una ha gestat l'embrió de l'altra. En adonar-se'n —després del naixement de les criatures— les dues dones inicien una demanda contra la clínica perquè assumeixi la responsabilitat legal que li pertoca i demanen a la jutgessa de poder intercanviar-se les criatures —que ara ja tenen mesos— perquè cadascuna es quedi la seva filla genètica. Enmig d'aquest procés judicial, la Zoe cita la Dafne a casa seva amb l'excusa de trobar-se amb l'advocada, però, quan les dues dones estan a soles, la Zoe li explica que no vol continuar amb el procés, ja que sent que, per a ella, la seva filla és la criatura que ha criat des que va néixer. Aquest canvi en la situació provoca una forta discussió entre les dues dones que posa sobre la taula la diferent concepció de la maternitat que tenen totes dues i el racisme que exerceix la Dafne, que exhibeix com a argument que la filla biològica de la Zoe és asiaticodescendent, com la seva mare. Malgrat les diferències radicals entre els seus posicionaments, les dues dones saben que han de prendre una decisió, però dubten fins a l'últim moment.