Dramatúrgia Catalana Contemporània

La Base de Dades de Dramatúrgia Catalana Contemporània (DCC) és un projecte elaborat per l'Institut del Teatre amb el suport de la Societat General d'Autors i Editors i l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.

La DCC recull informació detallada sobre obres dramàtiques escrites en català, independentment del lloc on hagin estat escrites o de la nacionalitat dels seus autors.
La DCC fitxa dramaturgs que hagin publicat o estrenat (en l'àmbit professional), com a mínim, una obra dramàtica escrita en llengua catalana des dels anys 70 fins l'actualitat (aquesta referència cronològica pot variar). Un cop incorporat l'autor, es fitxarà també la resta de la seva producció dramàtica, al marge de la llengua en què hagi estat escrita.
La informació que recull la DCC fa referència especialment a l'obra i al seu contingut (resum, paraules clau, nombre de personatges, espais, etc.). En cas d'edició o d'estrena, s'inclouen també les dades pertinents. Quan l'autor dona el seu permís, la DCC ofereix un accés directe als textos.
No cal dir que la DCC és un projecte amb continuïtat i en construcció permanent (i en conseqüència, incomplet per definició). En aquest sentit, la plataforma té com a objectiu l'actualització permanent de les dades.

O navega alfàbeticament per:

Autors

Títols

Paraules clau

Data de publicació

Número de personatges

Enviaments recents

Obra

Pruna

(2020) Riera, Queralt

La Pruna nena ens explica els abusos sexuals als quals la sotmet el seu pare, disfressats de joc entre pare i filla. La Pruna adulta té un restaurant al Poblenou i un client bosnià sembla que està interessat en ella. La relació amb el client empeny la Pruna a curar la ferida dels abusos del pare. A través de testimonis reals, dades estadístiques i la història de la Pruna nena i adulta, es teixeix aquest relat sobre els abusos sexuals als infants, la reparació i la supervivència de les víctimes.

Obra

I ara què farem?

(2024) Meyer, Daniel J.

La Vicky arriba a casa el dia que es jubila de la feina. El Lluís, la seva parella, vol obrir una ampolla de vi bo per celebrar-ho, però la Vicky opina que potser és millor esperar a un moment veritablement especial, i això els duu a plantejar-se quins moments ho són prou. La Vicky li diu al Lluís que, ara que tots dos estan jubilats, el primer que voldrà fer és anar al parc d’atraccions i adoptar un gos. En Lluís, poc entusiasmat amb aquestes idees, li recorda que, de moment, tenen reserva al restaurant de sempre. Durant el sopar, la parella humilia el cambrer i acaba marxant sense pagar el compte. Al carrer, la Vicky cau desplomada i el cambrer, malgrat l’ofensa, els ajuda i revela que és metge. Quan la Vicky es desperta, recrimina a en Lluís que sempre tingui tanta por de tot. El cambrer/metge els comunica que la Vicky té un coàgul cerebral i que s’ha d’operar d’urgència. En Lluís suborna el cambrer/metge perquè tregui la Vicky de l’hospital i acorden que els proporcionarà medicaments sempre que sigui necessari. A partir d’aleshores, la Vicky i en Lluís decideixen viure sense pors i aprofitar al màxim el temps que els queda.

Obra

Un pis a Passeig de Gràcia

(2021) Riera, Queralt

La Badalona, la Canyelles, la Fai i l’Artés treballen a la immobiliària de la Xerta, que acaba de vendre un pis situat al Passeig de Gràcia a l'alcaldessa d'esquerres de la ciutat. Els antics propietaris són cinc homes, cosins entre ells, d'inclinació política de dretes i contraris al fet que la venda s'hagi fet a una política d'esquerres. La Fai, la comercial més jove, és convocada al pis i violada pels cinc cosins com a venjança contra la immobiliària. Les altres quatre dones van a socórrer la Fai i, mentre esperen l’ambulància, construeixen el relat imaginari de com els cosins tornen al pis per cremar-lo amb la voluntat de destruir proves dels fets. Quan l’ambulància arriba, tot l’edifici està en flames. La Badalona, la Canyelles, l’Artés i la Fai treballen a la immobiliària de la Xerta, que acaba de vendre un pis situat al passeig de Gràcia a l’alcaldessa d’esquerres de la ciutat. Els antics propietaris són cinc homes, cosins entre ells, d’inclinació política de dretes i contraris al fet que la venda s’hagi fet a una política d’esquerres. La Fai, la comercial més jove, és convocada al pis i violada pels cinc cosins com a venjança contra la immobiliària. Les altres quatre dones van a socórrer la Fai i, mentre esperen l’ambulància, construeixen el relat imaginari de com els cosins tornen al pis per cremar-lo amb la voluntat de destruir proves dels fets. Quan l’ambulància arriba, tot l’edifici és en flames.

Obra

Llegat

(2024) Meyer, Daniel J.

Durant una nit de festa, l’Oriol coneix el Javi i passen el cap de setmana junts. Pensant que la Clara, la seva mare, no hi serà, l’Oriol convida el Javi a casa i, quan hi arriben, se la troben fent maletes. La Clara anuncia que ha venut el pis i cancel·lat la targeta de crèdit de l’Oriol. Li indica que es prepari, que se’n van de viatge junts. L’Oriol s’hi resisteix, però acaba accedint, convençut pel Javi. Els primers dies del viatge, l’Oriol no para de queixar-se i reclamar les comoditats a les quals està acostumat, però la Clara li diu que a partir d’ara haurà d’espavilar-se sol i oblidar-se del que tenia fins aleshores. A poc a poc, mare i fill aniran reconnectant i obrint-se l’un amb l’altre fins al punt que la mare reconeix el veritable motiu del viatge: té un càncer al cervell, morirà aviat i aquell viatge és el llegat que vol deixar al seu fill. En una de les parades, amb la Clara ja molt afectada per la malaltia, aquesta demana a l’Oriol que la deixi allà. En aquell moment arriba el Javi. La Clara l’ha trucat per demanar-li que s’endugui l’Oriol. Aquest acabarà marxant, aprenent què vol dir deixar anar allò conegut.

Obra

Miseria

(2021) Riera, Queralt

La peça ens acosta la vida d’un actor i professor de teatre precari a Barcelona. A través de múltiples monòlegs, el públic s’endinsa en el seu dia a dia: els esforços per pagar el pis, els records d’infantesa, les relacions amoroses i, finalment, el relat de la seva mort. Aquestes escenes, independents entre si, juguen amb recursos dramatúrgics com la repetició de la paraula “misèria” o l’ús recurrent d’un mateix leitmotiv: una nota de comiat.