Crits

Abstract

Al Jordi se li barregen els crits de la seva dona, que li retreu que no li fa prou cas a la seva filla i als seus estudis, amb els crits infinits que sent allà, a Lesbos: "són els que fan que torni cada vegada". Quan ella li pregunta com li ha anat, ell intenta no fer de polític i no contestar amb xifres, perquè sap que les morts al mar no es poden comptabilitzar de veritat, i es limita a dir-li que bé. No li explica la impotència d'haver de decidir qui salva i qui no, com promet a algú que tornarà i quan torna aquell algú ja no hi és, o com, quan arriba a la costa i veu els nens atemorits, sap que la decisió no ha estat la bona i hauria d'haver salvat una família sencera. Ni tampoc li diu que un dia es troba exactament en la mateixa situació, a l'aigua, amb ells, i sent que la seva vida val ben poc. "I tires endavant amb l'error, amb morts a les espatlles, i intentes no empatitzar, perquè si ho fas, tu també estàs mort". En Jordi ja no sap què fer-ne, del seu món, d'elles: els seus problemes li semblen ridículs i només sent els crits de tota aquesta gent. Necessita tornar-hi, potser per sempre.