L’obra es compon de disset fragments textuals, cadascun introduït per un títol, però sense indicacions d’espai, temps ni personatges. A partir d’aquests fragments, l’autora construeix un poliedre escènic on cada escena és una cara, i el públic és convidat a intuir les potencials arestes o vèrtexs que connecten les diferents cares.
L’obra es construeix a partir d’un seguit de textos encapçalats per un títol, però desproveïts d’espai, temps, personatges, tema, argument o acció. El conjunt forma un poliedre escènic inspirat en una conversa entre Samuel Beckett i Mark Rothko, en què tots dos justificaven l’absència d’aquests elements en les seves respectives creacions teatrals i pictòriques.
