Erasme torna a casa els pares, després de molt de temps, i els diu que es vol casar. La promesa és l’Alba, una ballarina muda, que només pot expressar-se a través del cos, i que es troba tancada dins d’un teatre. L’Alba és la viva imatge de la bellesa eterna, i enamora pare i fill, alhora que desperta admiració i enveja a la mare i a la seva professora.
La seva entrenadora parla per ella, i la fa ballar fins l’extenuació, prohibint-li sortir del teatre i veure el seu enamorat: el temps tan sols s’atura dins del teatre, i per això l’Alba és sempre bella. Quan la mare veu que l’entrenadora reté la noia, s’hi enfronta, però acaba morint. Erasme, pel seu compte, també dubta: estimarà de la mateixa manera la noia quan perdi la seva bellesa?
