Joan Guasp Vidal
Carregant...
Adreça de correu electrònic
Data de naixement
5 resultats
Resultats de la cerca
Mostrant1 - 5 de 5
Obra Melodia de saxoGuasp Vidal, JoanL’obra constitueix un monòleg que el personatge de Teatre dirigeix a la seva raó de ser, el públic. Teatre reconeix que està al seu servei i que el seu objectiu és aconseguir que el públic maduri i a la vegada frueixi, tot i que de cap de les maneres vol resultar didàctic. Necessita el públic, tot i que l’acusa de ser el responsable de moltes de les seves ensopegades. Teatre mostra al públic els móns als quals podrà transportar-lo: els de Hàmlet, Ofèlia, Don Joan, etc. Teatre se sent feble, indefens i desatès, però està disposat a donar al públic una altra oportunitat si torna a escoltar-lo, ja que ell l’estarà esperant demà, demà passat i sempre.Obra Ki : Monodiàleg -convertible en diàleg, si no es troba l'actor adient- per a tres veus i trompeta(1998) Guasp Vidal, JoanUn personatge, Ki, es planteja tota una sèrie de qüestions al voltant de la seva identitat, del lloc que ocupa en aquest món, i de la felicitat i infelicitat que sent. Dividit en tres veus, la primera es mostra perduda en la immensitat d'un món que li fa por pels misteris que conté i pels dubtes que té sobre el paper que li ha tocat fer; la segona veu mostra una clara voluntat d'ajudar la primera i, a través de preguntes punyents i incisives, permet que la primera reflexioni sobre si mateixa i aprengui a viure amb el dubte; finalment, la tercera veu, més distanciada, es mira la primera des d'una certa superioritat i, fins i tot, menyspreu, fent evident que allò que angoixa a la primera -el desconeixement de nosaltres mateixos- és part imprescindible de les nostres vides. Al final de l'obra, la primera veu accepta no saber qui és com un pas més en el procés de construcció de la seva identitat. En definitiva, tres veus que corresponen a tres parts diferents d'un mateix jo.Obra Jaume I el més bell home del món(2011) Guasp Vidal, JoanJaume I té vint-i-dos anys i acaba de conquerir —després d'un any d'una dura batalla— l'illa de Mallorca. Mentre explica la cruesa de la batalla i algunes anècdotes que s'hi han produït, el rei Jaume aprofita per narrar alguns dels moments més importants de la seva vida i com es va haver d'esforçar per convèncer nobles i religiosos perquè l'acompanyessin a la conquesta de l'illa. Al cap de gairebé vint anys, quan Jaume I en té 40 i ja fa anys que ha conquerit València, el rei recorda la sagnant batalla que hi va lliurar i repassa els últims esdeveniments de la seva vida, especialment el divorci amb Elionor de Castella i el posterior casament amb Violant d'Hongria. Vuit-cents anys després de la seva mort, Jaume I parla des de la seva tomba al Monestir de Poblet. Allí fa balanç d'alguns moments rellevants com la conquesta de Múrcia, la mort de la seva dona, el repartiment del regne entre els seus dos fills i el seu darrer desig de ser enterrat a Poblet. Finalment, reflexiona sobre la legitimitat de la violència i tot el vessament de sang del qual va ser responsable durant la seva vida.Obra Jo sóc el que sóc(2000) Guasp Vidal, Joan“Jo sóc el que sóc” és un monòleg de Déu, un sermó que el creador adreça al públic present a la sala. Es tracta d’un Déu d’uns quaranta anys, estrafolari i enigmàtic, que s’enfronta a les seves criatures per explicar-los qui és i com ha fet el món, i per recordar-los els pilars bàsics que conformen la vida i que porten a la felicitat: l’amor, l’humor, el joc, la poesia i el teatre.Obra La rialla de la hiena(2007) Guasp Vidal, JoanEl president del govern espanyol, José María Aznar, es dirigeix al públic del teatre sota el nom d'un personatge anomenat Patriota Constitucional. En el seu discurs, dona importància al fet de trobar-se en un teatre, ja que, com que en el teatre ens trobem sempre en el terreny de la ficció, pot dir-hi tot el que vulgui sense haver de patir per les conseqüències de les seves paraules. Sabent això, parla sense embuts de temes polèmics: afirma que el castellà hauria de ser l'única llengua permesa a Espanya, explica que és tan important que el rei d'Espanya li neteja les sabates quan es reuneixen, confessa que va fer dir al papa el que va voler quan va fer un discurs en la seva visita a Madrid i que segueix els consells que van donar personatges del passat com Francisco Franco. Adonant-se del sentiment d'eufòria que li produeix la llibertat amb què es pot expressar al teatre, el Patriota Constitucional es pregunta com és possible que tots aquells que l'assessoren —i fins i tot els seus votants— l'hagin advertit sempre que el teatre era un lloc perillós.