Joan Guasp Vidal
Carregant...
Adreça de correu electrònic
Data de naixement
4 resultats
Resultats de la cerca
Mostrant1 - 4 de 4
Obra Melodia de saxoGuasp Vidal, JoanL’obra constitueix un monòleg que el personatge de Teatre dirigeix a la seva raó de ser, el públic. Teatre reconeix que està al seu servei i que el seu objectiu és aconseguir que el públic maduri i a la vegada frueixi, tot i que de cap de les maneres vol resultar didàctic. Necessita el públic, tot i que l’acusa de ser el responsable de moltes de les seves ensopegades. Teatre mostra al públic els móns als quals podrà transportar-lo: els de Hàmlet, Ofèlia, Don Joan, etc. Teatre se sent feble, indefens i desatès, però està disposat a donar al públic una altra oportunitat si torna a escoltar-lo, ja que ell l’estarà esperant demà, demà passat i sempre.Obra Ki : Monodiàleg -convertible en diàleg, si no es troba l'actor adient- per a tres veus i trompeta(1998) Guasp Vidal, JoanUn personatge, Ki, es planteja tota una sèrie de qüestions al voltant de la seva identitat, del lloc que ocupa en aquest món, i de la felicitat i infelicitat que sent. Dividit en tres veus, la primera es mostra perduda en la immensitat d'un món que li fa por pels misteris que conté i pels dubtes que té sobre el paper que li ha tocat fer; la segona veu mostra una clara voluntat d'ajudar la primera i, a través de preguntes punyents i incisives, permet que la primera reflexioni sobre si mateixa i aprengui a viure amb el dubte; finalment, la tercera veu, més distanciada, es mira la primera des d'una certa superioritat i, fins i tot, menyspreu, fent evident que allò que angoixa a la primera -el desconeixement de nosaltres mateixos- és part imprescindible de les nostres vides. Al final de l'obra, la primera veu accepta no saber qui és com un pas més en el procés de construcció de la seva identitat. En definitiva, tres veus que corresponen a tres parts diferents d'un mateix jo.Obra Jo sóc el que sóc(2000) Guasp Vidal, Joan“Jo sóc el que sóc” és un monòleg de Déu, un sermó que el creador adreça al públic present a la sala. Es tracta d’un Déu d’uns quaranta anys, estrafolari i enigmàtic, que s’enfronta a les seves criatures per explicar-los qui és i com ha fet el món, i per recordar-los els pilars bàsics que conformen la vida i que porten a la felicitat: l’amor, l’humor, el joc, la poesia i el teatre.Obra Joc(2000) Guasp Vidal, JoanBübü, Bobó i Babà estan asseguts a la graderia d'un camp de futbol i, mentre miren el partit, discuteixen, desvariegen i filosofen absurdament sobre la vida, l'amor, el futur, el joc, l'art o qualsevol altra cosa més o menys supèrflua. I des de l'escenari van observant els espectadors que, al seu torn, els observen a ells: uns espectadors que miren, doncs, com juguen una altres espectadors (i viceversa). I és que, citant un fragment de l'obra: "Què és l'art -en definitiva- sinó la facultat de passar-s'ho bé, de divertir-se i de jugar?".